Requiem per a un amic

Has volat amunt, molt amunt
i un dia vas decidir que ja no volies volar més.
Faries l’últim vol una nit de desembre, molt freda,
sota el cel de la ciutat que et va veure créixer.

No ens vas avisar de la teva última actuació,
no hi havia públic, només silenci,
com en una sala de conferències buida.

L’última copa te la vas prendre tot sol,
mentres miraves a través de les teves ulleres,
el sòl quiet i negre quitrà de barcelona,
completament il·luminat de Nadal.

El fum de l’últim cigar i l’últim pensament escrit,
és tot el que quedà rere teu aquella nit.

Has compartit la teva vida amb tota una comunitat
de gent a qui has influït, estimat i admirat,
i tot això, d’una revolada, s’ha acabat.

(Mai t’oblidarem Marc, in memoriam)

Atmòsfera d’un cos celeste

Sóc el moviment de rotació sobre el meu eix geodèsic.
mentres giro veig estels fondre’s;
nanes negres que uns eons abans
les recordo com gegantes roges.

En el mateix gir, em retrovo la que un dia
va ser la meva estrella binària durant moltes llunes.
I també un estel fugaç,
amb qui les nostres òrbites van col·lidir.
I també em vaig trobant petits núvols de gas i pols;
i m’imagino quines nanes blanques més brillants arribaran a ser.

Sense adonar-me’n, també sóc el moviment de translació,
avanço, mentres rodo, indefectiblement,
cap al meu destí de supernova.

Caminar

De petit em van fer creure
que havia après ràpid a caminar.
Però ara sé que no n’havia après gens,
m’estava arrossegant.

He tornat a aprendre a caminar.
pas a pas, observant cada gest
des de que em llevo fins que em fico al llit.
Repetint els pocs passos encertats a diari
i esborrant la gran quantitat d’errors
que he anat adquirint fins ara.

Va haver-hi una època feliç.
Tu em vas fer de crossa.
Eres el pal que feia
que caminés correctament

Durant aquest temps, però,
no vaig fer l’esforç de caminar tot sol al teu costat.
Ara ja no hi ets, i, durant molt de temps,
m’he quedat quiet, al mateix lloc,
sense saber a on anar ni saber com anar-hi.

Em faltaves tu,
la guia que em donava el sentit i l’orientació,
la guia que em donava la comoditat de moure’m
ajegut sense esforç.

Ara sé com costa valer-se per un mateix;
la disciplina de viure cada dia.
Aprendre de debò què és caminar per la vida.

Adult

i ara és quan allò que t’és conegut t’espanta,
i t’atrau allò que t’és desconegut.

i ara és quan ja no et qüestiones més qui ets
i t’observes en què t’has convertit.

i ara és quan ja no vols tot allò que tens
i vols el que t’és negat.

Pistes

Sempre s’estima igual però diferent, em deies.
I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar
si ens condemnava allò que era igual
o bé la diferència és la culpable.
L’amargor com una pista em porta a tu,
que ets a la cuina i amb la cullera dissols
el sucre que ja no em despertarà.
Del teu gest no es desprèn una resposta,
tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:
Jo no tinc ales perquè els omòplats
tornen a ser omòplats si tu no els mires.
I tu que no tens esma per volar.
De tan a prop del terra, ja no caurem.
I estimar és caure.

Del llibre Costures (Barcelona: Viena, 2009)
@Mireia Calafell

Trencadís

De sobte, es precipita
tot s’atura per un instant,
encavalcant-se amb el següent
on, brollant rabiosament,
esclata en mil trossos
escampant-se per tot arreu.

Reculls els trossos més grossos,
que han quedat a flor de pell.
sabent però, que en qualsevol moment,
en el més recòndit dels racons,
notaràs un diminut i punxant cristall
que encara no has escombrat.

Claustre

He presenciat el moment
en que t’enlairaves i aixecaves el vol,
preparada per tocar el cel amb els dits.
Has passat per sobre el meu cap
mentres jo em quedava
en un terrat aïllat,
enmig de la gran multitud